El Dr. Wifredo Ricart, metge especialista en endocrinologia i primer director de l’IDIBGI, ha estat nomenat Ombudsperson de l’Institut i també Investigador Emèrit. Parlem amb ell sobre els inicis de l’IDIBGI, la tasca que durà a terme a partir d’ara i la seva trajectòria marcada per l’excel·lència, que va iniciar ocupant la primera plaça del Servei d’Endocrinologia de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona.
“Portava quatre anys treballant sol al Servei i va sortir l’oportunitat de crear una altra plaça. Aleshores vaig tenir la sort de portar el Dr. José Manuel Fernández-Real. Amb els anys, vam construir un gran servei d’endocrí i un gran grup de recerca. Jo crec que en aquests moments tant el servei clínic com el grup de recerca són referència, no únicament a Catalunya, sinó també a nivell nacional i internacional, i me’n sento molt orgullós”, manifesta el Dr. Ricart.
A l’IDIBGI, igual que en el cas del grup de Nutrició, Eumetabolisme i Salut, molts grups de recerca han nascut a partir d’un servei hospitalari. Per què creu que és interessant que un metge o metgessa no només es dediqui a l’assistència sinó que també faci recerca?
La pràctica mèdica té tres grans vessants: la més important, sens dubte, és la clínica. Però perquè la clínica avanci ha de tenir la recerca. Si no, la clínica no avança. Sense el mètode científic seríem encara com bruixots. Fa tot just un segle que s’està practicant la medicina científica gràcies a la recerca. L’altra pota és la docència. No es pot fer docència si no hi ha recerca i clínica al darrere. Estic convençut que els grans professors són aquells que fan clínica i recerca.
Quan feia poc temps que hi havia el Dr. Fernández-Real amb mi [a finals dels anys 80], un dia li vaig preguntar: “José Manuel, què vols ser de gran?” I em va dir: “Jo el que trobo a faltar aquí és una Facultat de Medicina i un gran servei d’endocrí – érem només els dos -. Això ha de ser el Joslin”. El Joslin és l’hospital de referència de diabetis del món, que està a Boston. I li vaig dir “doncs va, comencem a treballar i d’aquí uns anys tindrem la Facultat de Medicina i tindrem una Joslin aquí”. I, salvant les distàncies, però sí.
Ens vam veure molt implicats en la construcció de l’IDIBGI. De fet, en sóc el primer director. I també vaig estar implicat en la creació de la Facultat de Medicina. Quan la consellera de Salut era la Dra. Marina Geli, que havia estat metgessa de l’hospital i ens coneixíem, em va dir: “Necessito la teva col·laboració. Has d’escollir entre ser el nou gerent de l’hospital, o, conjuntament amb la universitat lideris representant a l’hospital l’avantprojecte de la Facultat de Medicina. Per al projecte de la Facultat de Medicina inicialment vam tenir en contra a tothom. La nostra lluita va ser convèncer a tothom que el nostre projecte no era una repetició del model que ja existia, perquè de ser així hauria estat més fàcil ampliar les places a les altres facultats. De fet, era una condició que em va posar la consellera. A partir d’aquí, a part de fer el projecte – que va ser relativament fàcil gràcies a personal de la universitat, liderada per la Catedràtica Carmen Carretero – es va tenir la tasca de convèncer. Vam tenir la sort que en aquell moment en Juan Manuel del Pozo era el conseller d’Educació i Universitats, que com la consellera de Salut també era de Girona, i també va donar-nos un vot de confiança. L’últim escull va ser anar al Ministeri, però això la Universitat de Girona ho va fer molt bé, hi havia gent molt bona implicada en l’avantprojecte. Després volíem una persona que liderés el projecte i que tingués una influència més enllà de l’entorn gironí i és quan va contactar el Dr. Ramon Brugada, que va acabar de consolidar el projecte. Penso que es va encertar.
El nou Hospital Trueta és l’únic gran objectiu que no hem aconseguit en aquests anys. Fa més de 20 anys que la majoria dels professionals del Trueta estem lluitant per un nou hospital. L’hospital actual es va dissenyar per les necessitats de fa més de 65 anys. Malgrat les reformes fetes, és obsolet per a les necessitats del s.XXI. El ciutadà gironí no es mereix aquesta situació. Entenc que és complicat, però no tenim el mateix tracte que en altres llocs de Catalunya. La Regió Sanitària [de Girona] té més de 800.000 persones, per tant, l’hospital de referència té un nombre de persones que és de les més grans de Catalunya. L’hospital no té les dimensions i infraestructures que li pertocarien pel nombre de ciutadans que ha d’atendre. És veritat que tenim els hospitals comarcals, que estan funcionant molt bé, i a nivell de terciarisme s’està tirant endavant – que ningú es preocupi -, però amb un gran esforç i sacrifici per part dels professionals, en una situació tensa i hostil. Hostil perquè no pots treballar de manera adequada: per exemple, tenim menys de la meitat de quiròfans dels que necessitaríem, la meitat de llits de reanimació, insuficients gabinets i llits d’hospital de dia, etc... És cert que s’estan fent inversions de millora. S’estan construint infraestructures de qualitat i imprescindibles, però en el fons són pegats, per ser globalment insuficients per a les necessitats presents.
El seu primer contacte amb la recerca va ser amb una beca a l’Hospital de Bellvitge. Després va venir a l’Hospital Dr. Josep Trueta ocupant la primera plaça oficial d’endocrí. Com va ser el seu interès per la recerca i com va néixer la recerca biomèdica a Girona?
A l’hospital de Bellvitge vaig coincidir amb una sèrie de persones a qui els agradava molt la recerca. El meu primer adjunt, quan jo era resident de primer any, era una persona formada a Bellvitge però que després va fer la tesi doctoral a l’Hospital Clínic. Va tornar amb moltes idees de fer recerca, dit d’alguna manera, més seriosa.
Aquesta inquietud la tenia abans de començar els estudis de medicina. Quan vaig acabar el Batxillerat, vaig estar treballant durant mesos a Alemanya, a l’empresa farmacèutica Boehringer Ingelheim, al departament de Desenvolupament Clínic . Allà hi fèiem els projectes i anàlisis estadístiques dels assajos clínics de l’empresa. És on vaig descobrir el món de la recerca clínica, l’estadística, de la rigidesa científica, dels assajos clínics, i vaig quedar impressionat.
Quan vaig acabar la meva formació com a especialista em van donar una beca en el propi servei, però quan hi portava pocs mesos vaig venir a Girona en tenir una oferta de treball assistencial.
Quan el Dr. Fernández-Real va venir aquí [a l’Hospital Trueta], ell tot just acabava de començar la tesi doctoral i vam aconseguir una beca FIS, que va ser de les primeres que va rebre l’hospital. Això va ser l’inici del grup de recerca d’endocrinologia. Cal dir, que vam tenir el suport d’alguns gerents d’aquella època i el d’infermeria. Així vam poder començar a fer els primers projectes i de mica en mica això va anar creixent, dedicant-li moltes hores. (...) Ens passàvem el dia aquí a l’hospital però va ser molt divertit. Amb el temps per ser més efectius. El Dr. Fernández-Real va agafar el lideratge de la part de recerca i jo, el lideratge de la part clínica, però sempre fent equip.
A l’hospital vaig coincidir amb altres persones que tenien aquest mateix tarannà de fer recerca: el Dr. Antoni Dávalos, que va muntar el servei de Neurologia, i el Dr. Ferran González-Huix, digestòleg. Entre tots tres, vam fer pinya i ajuntàvem recursos. El primer ordinador que vam tenir aquí ens va costar més d’un milió de pessetes de l’època (6.000 €), que aleshores era un dineral. El vam comprar entre els tres i entre tots tres vam aconseguir la primera beca competitiva finançada pel ISCIII del Trueta. Com a anècdota, recordo que fins i tot va ser notícia al Punt Diari, amb foto inclosa. El Dr. Dávalos va veure que per dur tots els assajos clínics necessitàvem una mínima infraestructura burocràtica, i ell va ser qui va crear la primera Fundació. Era una institució privada de l’hospital que feia tota la burocràcia dels assajos clínics i mirava d’ordenar i potenciar la recerca clínica. Aquesta va ser la primera gran pedra del que seria després l’Institut.
Quan el Dr. Dávalos va marxar, la gerència d’aquell moment em va oferir el lideratge de tot això. Però ja no es tractava de mantenir la Fundació, sinó de crear un Institut de recerca reconegut per les institucions catalanes i que fos quelcom més que un gestor dels assajos clínics: un potenciador de la recerca, ajudant en tots els aspectes als investigadors. De mica en mica, ho vam crear, i al final es va constituir l’IDIBGI, que va estar reconegut per la Generalitat de Catalunya com a institució CERCA.
A la Fundació hi havia un petit laboratori al propi hospital Trueta per tots els grups, que avui faria riure. No era més gran que aquesta habitació (actualment és l’espai on es fan les donacions de sang). Quan es va crear el Parc Científic i Tecnològic de la UdG vam aconseguir que ens lloguessin un espai important. També va coincidir amb el moment en què va arribar el Dr. Ramon Brugada. Van ser els primers laboratoris amb cara i ulls que vam tenir per fer coses més importants i més bàsiques.
Va arribar un moment en què no hi havia manera de tenir més espais dins el Parc, no perquè no volgués la Universitat sinó perquè no hi havia lloc. Llavors vam pactar amb la Generalitat de venir aquí [al Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt], amb la idea que el nou Hospital [Trueta] també vindria aquí. Nosaltres sempre havíem apostat tenir la Facultat de Medicina, l’Institut de Recerca, l’Hospital, la Facultat d’Infermeria i la de Fisioteràpia tot junt. Crear un pol, un campus de Salut Biosanitari. Això hauria estat molt atractiu per captar talent i hauria estat un punt de riquesa per a tota la província. Però alguns responsables polítics no ho veien així... Com deia, es va decidir fer l’IDIBGI aquí, arribant a un acord amb les institucions, i la cosa va tirar endavant. La qüestió és que després de tants anys no s’han fet ni l’hospital ni les facultats aquí. Això no té sentit. Aquesta situació comporta un enorme handicap pel desenvolupament de la clínica, la recerca i la docència.
Actualment hi grans grups de recerca a l’IDIBGI. El grup de neurologia creat pel Dr. Dávalos, que després van continuar altres persones com el Dr. Joaquín Serena i el Dr. Lluís Ramió, ha desenvolupat un grup de recerca important; Pneumologia actualment també té un grup de recerca que apunta maneres molt interessants, amb el Dr. Ramon Orriols; el grup del Dr. Ramon Brugada, no cal que en parlem, és un dels punters en la cardiologia. L’ICO, tot i que és una situació diferent, té un grup bàsic també referent internacional (Dr. Javier Menéndez) i d’assajos clínics que fa moltíssima feina. Com he comentat, el grup d’endocrinologia liderat pel Dr. José Manuel Fernández-Real, és així mateix referent internacional en el camp del metabolisme. I després hi ha serveis a l’hospital que també comencen a tenir una inquietud de fer recerca.
Ara, a l’IDIBGI, també hi comencen a haver grups d’investigadors que arriben a través d’una carrera científica, fent un doctorat, però en biologia o altres camps més enllà de la medicina.
No pot ser d’una altra manera, avui dia, si vols fer una recerca mínimament digna. (...) Afortunadament ja fa anys que tots els grups potents necessiten visions diferents i coneixements molt específics de diversos temes que una persona sola en un sol àmbit seria impossible de tenir. Necessites biòlegs, enginyers, farmacèutics, matemàtics, bioinformàtics...
Les reunions més interessants i més divertides que he tingut han estat amb un grup de persones de diversos àmbits intentant buscar solucions a un problema. Aprens moltíssim. A vegades és difícil entendre’s, perquè cadascú té el seu univers i el seu llenguatge. Però al final, un matemàtic m’està donant una part de la solució, i aquí al costat hi ha un biòleg, que m’està donant una altra part de la solució. Avui dia, la recerca mèdica no pot funcionar només amb metges, però tampoc pot funcionar únicament amb biòlegs, ni amb enginyers. Ha de ser un conjunt de visions que et formin els 360 graus.
Quins punts forts troba a l’IDIBGI?
Un dels més interessants és que, per les poques persones que som a l’IDIBGI, som potentíssims. Tenim una qualitat, a nivell de recerca, que en altres llocs tremolen, perquè amb els pocs recursos que tenim, hi ha més qualitat que institucions molt més poderoses o molt més grosses. Però això és com un jardí, l’has de regar tot el dia, cuidar, posar la terra que toca. No pots pensar que creixerà sol. Necessitem que les institucions, i també el propi hospital, entenguin que és molt necessari cuidar el fet que la gent pugui fer recerca.
Vostè a partir d’ara és l’Ombudsperson de l’IDIBGI. Quina és la funció d’aquesta figura i què creu que pot aportar en aquesta posició?
L’Ombudsperson és un mediador de conflictes interns, entre professionals, entre grups, o entre l’investigador principal i un altre investigador del grup. L’Ombudsperson no té cap altra missió que intentar aproximar les persones quan hi ha un conflicte i arribar a solucions amistoses. Aquesta és la gran responsabilitat i això és el que em va demanar la directora, la Dra. Marga Nadal. Què puc oferir, jo? Tinc coneixement de les dues coses: són molts anys d’experiència clínica i molts anys d’experiència en recerca. A més, a l’hospital, els últims anys, era responsable de Seguretat Clínica. Quan hi havia un problema que pogués afectar a un pacient, intentava buscar solucions a partir dels comentaris i les vivències dels propis professionals implicats. No m’inventava les solucions, sinó que jo aproximava la gent i buscava solucions que sortissin dels mateixos professionals. Crec que aquesta experiència també es podrà aplicar ara. Tinc un mètode pensat que fonamentalment consisteix a escoltar les persones d’una manera educada, responsable i sempre mirant com solucionar el problema. Vaig acceptar perquè penso que és important que hi hagi una figura d’aquestes, perquè a totes les societats sempre hi ha problemes. L’important sempre és buscar solucions. Probablement, sempre passin per la negociació: que tothom cedeixi una miqueta, i al final potser no en sortim guanyant el que pensàvem, però no hi ha perdedors.
De quin tipus de problemes estem parlant?
Són problemes que impliquen enfrontament personal, deteriorament de les relacions, situacions tòxiques. Intentar eliminar-les en base a desconstruir el problema, i no a “culpar” les persones.
Com valora que l’hagin nomenat Investigador Emèrit de l’IDIBGI?
Ho agraeixo molt. Intentaré col·laborar en tot allò que dins el grup [de Nutrició, Eumetabolisme i Salut] em demanin. I després ajudaré en tot allò que pugui a gent que vulgui fer estudis doctorals, màsters, etc. Sempre ho he fet, no únicament amb persones de l’àmbit d’endocrí, també he dirigit a gent d’Infermeria i d’altres especialitats, no com a director principal però sí com a codirector. Com diu la paraula, “emèrit” és més pel que s’ha fet que no pel que s’ha de fer.
Per acabar, hi ha alguna cosa que voldria remarcar sobre l’IDIBGI, com a balanç de la trajectòria de l’Institut, des que es va originar fins al que és avui?
L’IDIBGI no es deu a una persona, sinó que es deu a moltíssimes persones que ho han lluitat i sobretot es deu als investigadors. Això no té sentit sense els investigadors i les investigadores. Cada vegada que veig les memòries de l’IDIBGI i les comparo a les memòries d’altres llocs... És un subidón. He posat el meu granet de sorra, i em dona molta satisfacció. Em fa patir, perquè ha tingut - i té - molts entrebancs. Però malgrat això, hi ha el subidón, com deia, perquè veig que s’ha consolidat una institució de recerca que, del que era al principi, al que és ara, no té res a veure. Em sento molt orgullós d’haver participat en el desenvolupament de l’IDIBGI. Igual que del Trueta. Hi ha una part de l’hospital, una part de l’IDIBGI, i una part de la Facultat de Medicina, que em sento com a pròpies. Veure que la Facultat de Medicina és una de les millors de l’Estat, que l’IDIBGI, malgrat que és una institució relativament petita, té un nivell de qualitat que està per sobre d’altres institucions de molta més tradició i més anys de l’Estat; i que el Trueta, malgrat els grandíssims entrebancs que té, quan mires objectivament tot el que es realitza per la salut dels ciutadans, està com a mínim al nivell de Bellvitge i Vall d’Hebron, i no per sota, tot això em fa sentir molt orgullós, i sobretot, que no em vaig equivocar venint a Girona. Em sento molt agraït a la ciutat i a tots els professionals que m’han acompanyat, tant sigui com iguals, per sobre o per sota. Perquè, com deia, és una lluita de moltíssima gent i de molts anys.
El Dr. Wifredo Ricart Engel és metge especialista en endocrinologia i nutrició. Després de cursar la residència a l’Hospital de Bellvitge, va obtenir la primera plaça de metge endocrinòleg de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona, on més endavant va ocupar el càrrec de cap de servei d’Endocrinologia i Nutrició. En l’àmbit de la recerca, Ricart va ser el primer director de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (IDIBGI), on ha estat investigador del Centro de Investigación Biomédica en Red de Fisiopatología de la Obesidad y Nutrición (CIBEROBN) al grup de Nutrició, Eumetabolisme i Salut. També va ocupar el càrrec de director científic de l’Institut entre 2004 i 2012. En paral·lel, Ricart ha estat professor associat de la Universitat de Girona. Enguany, el Dr. Wifredo Ricart ha estat nomenat Ombudsperson i també Investigador Emèrit de l’IDIBGI.
